Sovint
el tema de la immigració es tractat des de perspectives derivades
del nostre posicionament enfront de l'imaginari mediàtic. Un
imaginari teixit per centenars de milers d'imatges que es van
renovant i alhora repetint constantment, frases curtes que funcionen
com a eslògans, dispositius de repetició que assolen la propaganda
política, la industria de les noticies, la publicitat i sovint el
cinema de consum. Un teixit que es va espessint fins a constituir un
tupit vel d'imatges que impedeix la visió, que mediatitza l’
experiència directa. Així amb freqüència sentim al carrer, als
comerços, o a vegades entre la gent més propera la inserció en la
conversa de fragments d'aquest imaginari de consum.
Guy
Debord a la Societat de l'Espectacle afirmava que quan la realitat és
capturada i convertida en meres imatges, les meres imatges esdevenen
realitat (1), un mecanisme que consolidaria el nucli irreal de la
nostra realitat. Però alhora, com a contrapunt, allò que estaria
en joc en la creació i difusió d'imatges seria la realitat mateixa.
D'aquí la necessitat d’aprofundir en un discurs audiovisual
independent; independent de la lògica de l’encàrrec, independent
en l'elecció del tema i el seu enfoc, i sobretot de les normes i
gramàtiques prefabricades per la industria audiovisual i els seus
criteris de consum i producció. Això comporta una reivindicació
diferencial de la percepció de la realitat. Enfront dels mecanismes
de clonació i monoforma
(2) assistim a una constel·lació, un rizoma de mirades úniques en
la que es superposen coincidències i disparitats que no exclouen la
contradicció, sinó que la valoren com a presència de allò real en
la imatge.
Afortunadament
la mateixa lògica de mercat que ha inundat el paisatge de imatges
banals i de dispositius de captura, edició i difusió d'imatges, ha
possibilitat també la democratització en l'accés als mitjans de
producció vídeo i ha trencat l’oligopoli audiovisual, restant
importància als grans canals mainstream.
Ara
bé, cal utilitzar aquesta possibilitat oberta per un temps que
podria ser més limitat del que ens pensem. Cal anar més enllà
d'aquesta boira d'imatges compulsives que inunden les xarxes, per
foradar el vel d'imatges mediàtiques, la pel·lícula master que
pretén reduir la realitat a un ordre representatiu, i els individus
a uns pocs estereotips.
Aquest
procés de dissidència i resistència audiovisual ha estat i és
fonamental en la propagació de les realitats de la immigració. El
mirall de la representació s'ha trencat en milers de fragments que
reflexen i alhora són en sí mateixos talls de profunditat
d'aquestes realitats, ens arriben així veus silenciades,
invisibilitats, relats de l'exclusió i violència, que ens donen
una mesura fins ara desconeguda de la violència i sectarisme dels
poders polítics i econòmics en la societat “occidental”, més
enllà del vel humanista que sol cobrir aquest terme.
De
sobte accedim a un rizoma (3) complex de relats, en el que per
exemple la protecció de les fronteres apareix com un gran negoci per
a uns pocs, a on la llei es decreta no tant per impedir la
il·legalitat que defineix sinó per a administrar-la: no tant
barrar el pas com marcar l'estatus inexistent i per tant indefens
dels migrants que la creuen. Però alhora, també prenem consciència
del conjunt dispar de forces que ha impulsat aquests moviments
migratoris: fugides per la supervivència, somnis, viatges
iniciàtics, recerca de coneixement o experiència. Històries de
dolor i vexacions que es superposen amb altres de solidaritat;
ghettos i camps de concentració amb zones autònomes i experiències
d'autogestió.
Des
d’ aquest rizoma de visions altres, els criteris que els mass
media presenten com
a realitats objectives apareixen com construccions parcials que
serveixen “espectacularment” a ambdós cantons de la frontera:
com a una descarrega mediàtica d'estímuls de por o de desig.
Principalment l'exportació del model consumista enfront del qual
totes les altres formes queden estigmatitzades com a pobresa.
Podríem
dir doncs que estem davant de una guerra d'imaginaris. D'una banda
una omnipresent i fantàstica màquina de producció i difusió
d'imatges i missatges pre-fabricats, que com qualsevol altre producte
de consum, dibuixa un espectre de versions a partir d'un mateix patró
bàsic: obtenir un benefici màxim i assegurar-ne la continuïtat. I
d'altra banda, una mena de patchwork
artesanal fet de bocins d’experiències personals o col·lectives,
un patchwork ple
d'esquinçalls i vida.
La
pressió mediàtica insisteix en reduir el tema de la immigració a
paràmetres legals, econòmics i polítics. En front, el discurs
crític cerca de recuperar l'aspecte humà, una pressa de consciència
davant la indefensió i el dolor, l'explotació i el menyspreu, una
alerta davant el racisme i la implantació de mesures autoritàries
que en qualsevol moment poden expandir-se a altres camps i
col·lectius socials, i alhora una motivació per crear i donar
suport a iniciatives pràctiques d'ajut i solidaritat.
Aquest
flux de la immigració comporta també un flux ingent de coneixement;
coneixement que a vegades és homologable a la concepció occidental
dominant, però que moltes altres vegades no ho és -i per això
encara és més interessant- doncs ens posa en contacte amb
perspectives que aquí no s'han desenvolupat o que ja s'han perdut;
ens obre altres possibilitats de progrés, altres visions des de les
quals percebre la realitat, fins a modificar radicalment la nostra
experiència d'ella. Aquest flux d‘immigració és també
històricament un fenomen associat a l’enriquiment social i
cognitiu, mentre que el contrari, l'aïllament o el flux emigratori
ho és amb l'empobriment.
A
la instal.lació de Bouchra Khalili Wet
Feet o a la
vídeo programació paralel.la Tarragona
Migra (4),
no es tracta
directament aquesta perspectiva però sí que es fa de forma
tangencial i significativa.
A
Wet Feet
Bouchra ens proposa una instal·lació viatge, un recorregut que té
quelcom de real i mític alhora. El viatge s'inicia amb uns mapes que
-al netejar-se de qualsevol referència- recorden la disposició dels
estels; caminem doncs guiats per aquestes constel·lacions llunyanes
fins que sobtadement els mapes es concreten, prenen nom, cos, rostre
i sang, emanen relats d'experiències doloroses o esperançadores,
subjectes a interpretacions que no deixen de sorprendre’ns, car
responen a expectatives radicalment diverses. Poc a poc anem
descobrint les restes físiques de les travesses, com a restes
humanes de l’oblit. A l'altre cantó d'aquest desert s'alça un mur
de projeccions, un mur d'edificis d'acer i vidre, que indica el final
del camí – deixat a l'atzar espectacular d'un sorteig de permisos
de residència- un mur d'esperança trista, l'inici d'un altre viatge
dins de Babylon.
La
Forêt del
Col.lectiu Frontera Sur- Alex Muñoz,
[on-line a: http://desorg.org/titols/la-foret/]
transcorre al bosc de Benyounes, la
forêt com li deien
els seus habitants, és la darrera etapa d´un llarg viatge per
milers de persones provinents de l’ Africà subsahariana. Molt a
prop de la tanca que separa Ceuta del Marroc s´estableixen durant
un temps variable, abans de franquejar l´últim obstacle en el seu
camí cap a Europa, cercant una vida millor. De vegades fugint de
guerres, de persecucions polítiques, de la fam o d´una precària
situació econòmica. I moltes vegades de tot plegat. Durant anys,
els migrants passaven per aquest bosc i després d'unes setmanes o
mesos aconseguien arribar a Ceuta. A finals del 2004, la Unió
Europea subcontracte amb el Marroc el control de la frontera
hispano-marroquí. Els habitants de la
forêt comencen a
sentir de seguida els efectes d´aquest acord: augmenten les
devolucions il·legals i els maltractaments per part de la guardia
civil, s’instal·len controls policials als voltants de la
forêt, se´ls
impedeix l´accés a l’aigua potable, atacs militars al campament
en els que es realitzen detencions massives i violacions com a arma
de guerra. La frontera està tancada. Violacions sistemàtiques dels
drets humans finançades amb els impostos dels ciutadans de la
democràtica Unió Europea. Els migrants s´autorganitzen en espais
com aquests i construeixen espais i xarxes de suport en territori
marroquí, enfrontant-se i resistint de aquesta manera a les
polítiques europees. Al bosc de Benyounes s´organitzen en torn a
les seves comunitats d´origen. Al febrer de 2005 decideixen entre
totes les comunitats gravar aquest vídeo per visibilitzar la seva
situació, en el què denuncien la violació sistemàtica dels seus
drets humans, i l´absolut abandó que pateixen per part de ongs,
associacions i institucions defensores dels drets humans. Reclamen la
seva condició de ciutadans i exigeixen els seus drets com a éssers
humans.
A
Europlex,
Ursula Biemann amb la col·laboració de l’antropòloga Angela
Sanders, [on-line a: http://desorg.org/titols/europlex/]
pren
nota de les diferents activitats en el creuament de la frontera entre
Espanya i Marroc, cercant de fer visible recorreguts normalment
foscos. El territori fronterer com un espai on es manifesten les
relacions de poder, els dispositius de control, on s' evidencien
paradoxes, contradiccions. Disfuncions que són habitades per la
supervivència en circuits de repetició. Dones que acumulen capes de
roba sobre els seus cossos com a corretja d'un contraban minorista.
Dones de fer feina que creuen dos cops al dia la frontera i que viuen
amb dos horaris dispars alhora simultanis, com a estranyes viatgeres
en el temps. Dones que treballen en les zones transnacionals que el
Nord d’Àfrica posa a disposició del mercat Europeu. Trajectòries
i hàbitats de l'espai intermig i el creuament, que alhora pateixen
la tensió i l'imperatiu rígid de les fronteres territorials.
Com
diuen les autores la frontera no és una formació lineal, sinó un
camp de possibilitats que s'obre entre punts de força: Gibraltar,
Ceuta, Melilla, Algeciras i les primeres ciutats maghrébines. I que
es projecta més enllà en el “miracle” de l'agricultura al sud
d'Espanya: l'agricultura intensiva sota plàstic al camp d'Almeria i
Múrcia,... miracle impulsat per la força de treball dels anomenats
subsaharians
i maghrebins, força de treball que sovint es consumeix, vides que
s'esgoten després de pocs anys i que cal renovar constantment.
Els
primers minuts de
Seffar [Fes Ciutat Interior]
d'Abu Ali
[on line a:
http://www.al-barzaj.org/2011/06/seffar-fes-ciudad-interior-spanish.html]
ens mostra
lentament uns jardins interiors, el quietisme a l'interior d'una
casa, i el recorregut d'un estretíssim carreró que sembla
introduir-nos a un altre món, allà emergeix la primera part del
relat, que ens ajuda a entrar en una altra visió, la que emana dels
somnis i de la pròpia estructura de la ciutat islàmica, el seu
simbolisme i els seus correlats "Res s'ofereix de forma
explícita, és una vida misteriosa, una ciutat vetllada; altra
dimensió (...) per a mi Fes és una metàfora, la realitat exterior
gairebé no existeix, carrerons que porten cap a l'interior. Des
d'ells no veus res, murs alts, cases austeres, però un cop entres,
tota l'esplendor i la bellesa hi són amagades". Parla un artesà
de Fes que després de viure 10 anys a Londres torna a la seva ciutat
natal, i pren consciència de l'aprenentatge en un entorn
arquitectònic que transmet coneixement amb la mateixa fluïdesa que
ho pugui fer un llibre, però encara amb més eficàcia doncs l'espai
s'interrelaciona no només intel·lectualment, sinó orgànicament
amb la vida . "Vaig tornar al Marroc per restaurar aquesta casa
i això em va donar coneixements. La meva manera de viure s'ha
transformat, a causa d'aquest entorn, i la relació amb aquesta casa
(...) Si la comparo amb Occident i la meva vida allà. Aquí estic
millor, en aquest entorn em sento millor, penso millor, dormo i
somnio millor ". Constatacions sobre un model, el de l'economia
global, que va provocant canvis i esborrant coneixements: "Hi ha
molta informació sobre la nostra pròpia identitat que ja no som
capaços d'interpretar, ja no veiem la bellesa allà on està, ni la
veritat. Però podem comprar -i ells vendre'ns- la interpretació
del que és bo per a nosaltres. (...) L'únic canvi que pot succeir
és una crisi de tot el sistema i succeirà per descomptat a
Occident, el que veiem aquí és només un reflex de la
globalització. Estem davant dues influències: preservar la nostra
manera de viure o acceptar i importar models d'Occident. Però
Occident ha anat massa lluny, el sistema s'enfonsarà per si mateix
".
toni
serra
1
– Debord, Debord; ,La
sociedad del espectáculo. Valecnai: de. Pre-Textos.
2
– Watkins,
Peter. http://blogs.macba.cat/peterwatkins/2010/05/26/monoforma/
3
- Deleuze,
Gilles; GUATTARI, Félix. Mil
mesetas. Capitalismo y esquizofrenia.
Valencia: Ed. Pre-textos, 2008.
Un text per El Centre d'Art Tarragona en motiu de la instal.lació de Bouchra Khalili Weet feet.
I la programació paral.lela de video : Tarrogona Migra. 13 de Juny 2012
http://www.catarragona.net/projecte/es/bouchra-khalili
Un text per El Centre d'Art Tarragona en motiu de la instal.lació de Bouchra Khalili Weet feet.
I la programació paral.lela de video : Tarrogona Migra. 13 de Juny 2012
http://www.catarragona.net/projecte/es/bouchra-khalili