Per llegir a Toni Serra.
Por Victor Nubla
Flux Video. Barcelona.
Algú
va definir Josep Pla com un ull amb boina. Podria pensar que Toni Serra
és un ull amb un barret de palla una mica desfet i atrotinat, però Toni
Serra són dos ulls: un mira des de sota del barret de palla, troba la
dança eterna de les coses del món en els trencavents de les cantonades
de carrers perduts i les geografies àrides i inexpectatives,
antiespectaculars, que l’han portat des d’Alfarràs al Marroc per a
poetitzar amb el recurs de la ciència (aplicada, no ens espantem), i
extreure’n la secreta cal·ligrafia d’un món objectual irremediablement
humanitzable (de bon grat, ja que l’ull és generós, com el de Philip K.
***)). L’altre ull cerca en el software de la paranoia humana, tan
aparentment invisible com subjecte a l’evidència de l’ull ensinistrat;
l’objectualisme i la mecanicitat del comportament humà, la fredor
metàl·lica del control del pensament, de les rutines de l’embrutiment
conceptual d’un projecte de civil·lització abocat a perdre’s fins i tot
la possibilitat de gaudir de les millors paradoxes. La vigilància
estricta de tothom (per tothom) genera informació. I aquest és el punt
privilegiat en el qual determinar una estança (ignoro la durada
recomanada per a un viatge-absència tan perillós): una ullada als
intestins de la màquina del poder poden ser segles lluny de
l’experiència suprema de l’amor com a estat, de l’alimentació natural de
l’ànima. “Afortunadament”, aquests budells que hom imaginaria
putrefactes, biliosos i informes, tenen tots els recursos de la
racionalitat, tot el concurs desinteressat de la matemàtica i les arts
aplicades, i la suprema protecció de l’estadística. Les “cintes negres”
de Serra ho monitoritzen i contextualitzen sense concebre la central de
control com una dependència pseudo-física llunyana i mítica, d’un nivell
d’uns altres, o un problema d’un altre. El control som nosaltres com
som també el que és controlat.
Va
acometre a Descartes el dubte de si els vianants eren autòmates i V. S.
Ramachandran al mític llibre “Fantasmas del cerebro” estableix la
síndrome de Capgras, que ens impideix reconèixer emocionalment els que
coneixem, fins a considerar-los impostors (androïdes, autòmates).
Podriem parlar de l’implacable destacat a que ha sotmés Toni Serra les
religions electrodomèstiques, però potser no tindrem prou espai. De la
intensitat amb qué la ciència delimita malalties per tal d’explicar la
síndrome de desinstal·lació anímica dels individus de les
civil·litzacions contemporànies al poc interés en què l’animisme, o la
creença que els sers inanimats tenen ànima, és a dir vida, desperta en
la investigació científica, hi ha tan poca distància com entre les dues
línies de descoberta experiencial que fa Toni Serra: l’atzar és mecànic i
variable, inesperat i estimul·lador de la tendreça; el control és el
fixador de la por i el guardià del valor d’alló que no val res (per tal
de que ningú se senti veritablement implicat). Ja veieu, la distància
seria eterna (en moltes dimensions), irreconciliable... un veritable
reflex documental probablement manipul·lat. Una dualitat testimonial i
tranquil·litzadora. Però jo diria que hi ha un tercer ull, el que
emparenta la visió de Toni Serra amb les de Burroughs, Bataille o
Castaneda, el que també acluca a Debord, Hakim Bey, Ibn Arabi... el que
cerca l’experiència transcendent, alliberadora, l’èxtasi i el vertiginós
encontre de les emocions amb el sagrat: la qualitat de la seva
escriptura. L’elecció del video com a material de construcció és, en
aquest cas, fonamental. Serra tria intencionadament un llenguatge que
considera “bastard”, que no té encara un espai propi cultural i artístic
(potser no el tindrà mai), extraordinàriament mal·leable, d’escasa
ortodòxia i, gràcies a aixó, lliure. I textualitza amb les tècniques de
la imatge: els vídeos de Toni Serra s’han de llegir. Les capes
d’informació, la simultaneitat de discursos, els successius tels (perquè
la tirada comença sempre per la sacerdotessa) que tan sols permeten
entreveure, l’irrecurrència d’un imaginari secret, t’empenyen
forçossament a un desxiframent actiu, a l’elaboració interior d’un text,
i et fa lector, és a dir, missatge, de la revel·lació del món. En les
“cintes negres” el bucle d’activitat de les coses inercials, d’alló que
alimenta sovint la grandilocuència del buid, es reorganitza i sembla
conviure per primera vegada: la sensació d’actualitat primigènia que
s’obté amb aquesta operació desfà minuciosament l’aparent consistència
d’un continu neutre, que quasi considerem simultani per inofensiu. Quan
el vel s’aixeca, la maquinària de control deixa de brillar, perd la
superfície metàl·lica i reflectant per a mostrar-se tal qual és. I
espanta. En les cintes del temps i la llum, les persones, les geografies
i les arquitectures actúen com a senyal·lització del mapa profund i
possible de l’ànima, i adverteixen de que solament al viatjar cap endins
podrem visitar aquestes regions. I transmet esperança. Com diu el
protagonista de Seffar:
el cel és a sota. En ambdos sèries, tot aixó succeix perquè una força
radical és convocada; em recorda la terrible ficció de Tim Powers a Declara:
Ja sabeu que l’Arca roman al mont Ararat, però no ho és pas, l’Arca.
Aixó és un símil letal: la condensació d’una energia milions de vegades
superior: implacable i amb una força descomunal, com la catedral negra
submergida de Gestarescala
de ***... Els humans es fan petits i la ignomínia, desmesurada. No
queda ni un milímetre d’inocència en aquest pou de fang que no és fang,
que no és; i l’ull troba la pau en la dansa del vent sobre els plàstics
abandonats. L’espectador sap, perquè ha entrevist: l’artista no vol dir
res que no digui: emprà el discurs com a eina. Homes cremant-se,
ballarins d’una altra música, mans sagnants dels estigmats; és com posar
a jugar els nens amb una fera en un espai delimitat; tancar la porta i
aplicar el principi de l’incertesa. Mai sabrem si la fera els ha menjat
si no obrim la porta de nou. Mentre tant, ens dedicarem a l’intercanvi
de petiment, a infligir i ser odiats, ja que l’intercanvi emocional
solament es pot viure a la ciutat lluminosa que està sota la medina - l’
últim (i per últim, únic; i desxifrable) laberint de la consciència-.
Victor Nubla